Perquè ho fem?

Jo m'ho pregunto. Perquè ens agrada patir? Perquè, quan algú no correspon als nostres sentiments com nosaltres voldríem, insistim, lluitem i no ens donem per vençuts...tot això amb el patiment que suposa esperar un petó, una carícia, un gest d'Interès...i no aconseguir cap d'aquestes coses. Tenim aquesta insana tendència, no ens conformem amb un no, sempre mantenim aquesta absurda i estúpida esperança de que potser aconseguim seduir a aquella persona, potser l'aconseguim enamorar, aleshores traiem totes les nostres armes, les que han funcionat en anteriors ocasions, les infal·libles...les que sempre funcionen excepte quan més ho desitgem. Aquesta lluita sense sentit pot durar temps, tenim aquesta capacitat, aquesta tolerància al dolor, ens diem a nosaltres mateixos que val la pena, que potser aguantant una miqueta més vencerem...Hi ha dies que obtenim un petit triomf i l'esperança de cop creix una mica més, però al confiar-nos cometem un terrible error, perquè potser allò que ens ha semblat un triomf, en realitat era un petit gest per part d'aquesta persona que per culpa de les nostres ànsies d'aconseguir l'objectiu, hem transformat en el que nosaltres voldríem. Som uns cracks a l'hora de tergiversar les coses en el nostre benefici. Cada gest un pel sospitós d'Interès cap a nosaltres el convertim en una petita victòria...és la manera que tenim d'enganyar-nos per seguir lluitant.


Quan la realitat de tot plegat és tan diferent...si una persona no s'enamora de tu, ja pots lluitar, ja pots treure les teves armes infal·libles, ja pots auto-enganyar-te...res no serveix, perquè no depén de tu en absolut. La gent s'enamora o no, però si ja no ho ha fet passat un temps no ho farà mai. Perquè per molt que ho intentis, repeteixo, no depèn de tu.

Així doncs penso que el millor que es pot fer davant d'una situació així, és retirar-se a temps, no fer més el paperina, marxar sense fer soroll, tampoc cal...Marxar i pensar que hi ha algú que sí s'enamorarà de tu, i el millor de tot és que amb aquesta persona no hauràs de lluitar, no hauràs de treure les teves armes infal·libles, perquè la única cosa que ell/a veurà és que ets la persona més meravellosa del mon i que no podria estar amb ningú millor i tot això ho pensarà només mirant-te, només tocant-te, amb això hi haurà prou, serà fàcil perquè serà la persona que sempre hauràs estat buscant, la persona que sempre t'havia estat buscant a tu.

No s'ha de deixar mai de lluitar , però sempre per algú que també lluiti per tu. La lluita en solitari sempre és en va.

Com ja vaig dir un dia envio molts petons a tots aquells que han superat un desamor.

"Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno, cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar.
Al principio, como siempre, dormimos abrazados y cuando ya suspiras me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo a tu lado de la cama, de esta cama ahora repleta de mantas en esta mañana fría, fría, fría, congelada, congelada."

Facto Delafé


...