Les partides interminables al Risk, la rivalitat entre nois i noies al Trivial, els moments impagables de l'Uri fent mímica quan jugavem al Party & Co. Les excursions per la montanya, aquell silenci, aquelles olors. Recordo el dia que ens vem perdre, es feia de nit i no sabiem a on erem ni com tornar...em vaig posar nerviosa, fins que vaig veure que el Dani es feia un pitillo, aleshores vaig pensar que potser no era tan greu, vem acabar creuant un riu i apareixent a una carretera que finalment ens va portar de tornada a la masia. També recordo un dia que el vem passar construïnt estels...tot anava prou bé fins que vem fer volar un d'ells...va acabar enganxat a l'antena de la masia, erem "novatillos" en l'art de fer estels, estava clar.
La Trini, una formiga que vem trobar a la que, amb fang, vem construïr un formiguer...també erem "novatillos" en això, pel que la Trini va passar a millor vida.
Un cap d'any on les noies i també el terra de la masia vem acabar plenes de purpurina. Els amics que ens venien a visitar sovint. Les paelles boníssimes a la barbacoa. Els nostres inicis com a pagesos, fent el nostre hortet amb enciams, cebes, patates, tomàquets, pebrots...deu n'hi dó tot el que vem plantar, i el més important tot el que va sortir :)...fins i tot cascalls... mai sabrem d'on coll va sortir tot allò...
La nostra plantació particular...impresionant.
Tardes senceres d'estiu jugant al parxís. Sempre guanyava la Txiki, almenys que jo recordi. L'estudi improvitzat del Dani amb la taula davant del balcó, on corregia els exàmens, mentre nosaltres baixavem al poble a comprar.
Passava el temps per la masia i per nosaltres també i va arribar el Marçal, 6 mesos després va arribar la Nagore. Apreniem els uns dels altres...apreniem els uns dels altres mentre compartiem experiències tan importants com la de ser pares. Hi ha res més maco?
Al cap del temps, per circumstàncies, pel que fos...es va acabar. L'últim dia el recordo allunyant-me amb el cotxe de l'Uri, mentre perdiem i deixavem enrere quelcom que en aquells moments no erem conscients, parlo per mi, de quant i com ho recordaria la resta de la meva vida.
Van ser uns anys preciosos que em sento molt orgullosa d'haver compartit amb tots ells.
Dedicat a la gent de la masia. Us estimo molt a tots.
Petons!!!
2 comentarios:
Vàrem tornar, vaig tornar...fa poc... encara és nostra. Les parets, les portes, les finestres... cada pedreta de l'entrada té un troç de les nostres ànimes. Tenia la tranquilitat en temps d'interiors massa nerviosos, de pors profundes. Allí passava el temps com un riu, ningú volia tornar. Està diferent, però és la mateixa, és nostra... és nostra perquè la portem ben endins, on es porten les coses que més estimem i les coses que més mal ens fan...allí, ja saps on et dic. Milions de petons per aquests records, sempre vius. Pau, harmonia, tranquilitat...
Com ja vaig dir, el temps passa, per tots nosaltres...i hi ha coses que ja no tornaran, més ben dit hi ha moments, sensacions que quedaran en el passat. Però que orgullosa que em sento de poder tenir un record tan especial, de tenir allò que sempre podré explicar amb un somriure que m'iluminarà la mirada. Les coses canvien, nosaltres evolucionem, pero els records són els que ens fan ser com som, els que ens fan somiar...per això no m'importa ser tan i tan nostàlgica, tot i que de vegades això em faci plorar...
Tinc ganes de tornar-hi un dia...ja fa molt de temps que no respiro aquell aire...Espero poder tornar amb vosaltres.
Milions de petons per aquests records, sempre vius.
Publicar un comentario