Maneres d'estimar

Vine, apropa't, vine sense por, t'ensenyaré tot el que tinc aquí guardat per tu. Fa temps que ho guardo perquè feia temps que no trobava ningú que realment mereixés veure-ho...vine no tinguis por, serà molt maco, només t'has de deixar anar, jo et guiaré si m'agafes de la mà. O potser no vols venir, potser no vols veure com estimo jo, potser no hi creus i per això de sobte et tanques...no, va, vine, vine amb mi, deixa't portar, trenca murs, despulla't amb mi davant de tot el que t'estic ensenyant i deixa fluir paraules, carícies, mirades i tot allò que vulguis exposar davant meu, davant nostre...vine amb mi, i després jo vindré amb tu, al teu món pràctic, on si m'agafes de la mà segur que em trobaré agust i m'ensenyaràs les coses que guardes, i ens despullarem junts i m'exposaré davant teu, davant tot plegat i podré veure com estimes tu...Anirem i vindrem, molt sovint, molt de temps, el que sigui necessari per entendre les dues maneres d'estimar, per trobar finalment la nostra manera d'estimar que acabarà sent única...

...

Nicotina Vs Vane

Ja fa 4 dies que no fumo.

Abans de començar a deixar-ho, vaig intentar fer-me una idea de com serien les meves reaccions davant d'aquest repte.
He de dir que no m'imaginava que anés així la cosa...

Pel que fa a les reaccions que té el meu cos i el meu cap, la que més em molesta i la que porto pitjor és la de no poder dormir. Insomni...mai, mai a la meva vida havia patit d'insomni. Em desperto molts cops durant la nit, em sento incòmode, tinc molta calor, no trobo la posició adequada i em sento molt nerviosa. La manera en com em desperto és molt desagradable...de sobte obro els ulls i em sento molt desperta, com si no semblés que una milèssima de segon abans hagués estat dormint. Ahir vaig decidir ajudar-me amb un parell de valerianes, que per desgràcia no van fer l'efecte que jo m'esperava.

Una altra cosa que noto que ha canviat, és el fet que no paro de beure aigua. Em puc beure 1,5 l. en un dia..quan jo abans hi havia dies que l'aigua ni tan sols la provava. Tinc molta gana, suposo que degut a l'ansietat que sento.

I una cosa que em té molt sorpresa és la tristesa que sento. Jo comparo aquesta sensació amb la d'una separació. Sento la mateixa tristesa i angoixa que se sent quan perds algú que t'estimes. De sobte allò que ha estat amb tu tants anys...ja no hi és...i l'anyores molt, et sent buida...és increïble...Perquè no puc pensar que no fumaré mai més..m'he d'enganyar pensant que és només avui...sino...no ho suporto.

Realment el síndrome d'abstinència del que parlen a les pàgines d'Internet que he llegit, existeix al meu cos, es palpa a la meva ment i es van complint els seus símptomes, un a un, en ordre...sense que jo sigui capaç d'esquivar-ne ni un.

Ara arriba el cap de setmana, massa temps lliure, m'espero el pitjor. M'hauré d'agafar a l'únic argument que em fa tirar endavant i és demostrar-me a mi mateixa que puc amb això...

Petons...


...

Hace más de 15 años...

Hace unos días tomé la decisión de dejar de fumar. Jamás me lo había planteado, excepto durante mi embarazo...pero en esa ocasión no lo hice por mí sino por mi hija, así que fue más fácil. Hacerlo por mí, la verdad, lo veo mucho más complicado. De hecho siempre había pensado dejarlo en algún momento de mi vida, pero claro siempre lo veía tan lejano...Pero hace unos días pensé, por diferentes razones, que quizás era el momento de enfrentarme a esta tremenda adicción de la que soy víctima y prisionera desde hace más de 15 años.

Me lo han pedido muchas veces, me han propuesto dejarlo, o reducir la cantidad...mi respuesta era siempre un no rotundo. Supongo que lo que necesitaba era decidirlo por mí misma, sin que nadie me indujera a ello. Si, soy "fotudeta" como me han dicho ya en bastantes ocasiones :)

En el momento de decidirlo, y sin que pasara ni un minuto me puse la primera excusa...tenia una entrevista de trabajo y pensé en empezar mi lucha justo después, ya que no era plan de ir a la entrevista con el "mono"...en fin, excusas...pero así lo hice, por lo tanto hoy es el primer día de mi dura y larga lucha.

Si soy totalmente sincera, debo decir que tengo miedo. Si. Miedo a no poder conseguirlo y fracasar, miedo a los cambios que voy a sufrir tanto psicológicos cómo físicos. Y tengo miedo porque me doy cuenta en mi primer día como no fumadora, que no hago otra cosa que pensar en el tabaco, es decir que soy una adicta al nicotina en toda regla.
Esta mañana, como todas las mañanas, he ido al bar de al lado del trabajo y me he pedido un café solo, he abierto el azucarillo y lo iba echando en el café mientras no dejaba de pensar qué duro era tomarse el café sin el pitillo de turno...lo más increíble es que mientras con la mano izquierda echaba el azúcar y removía el café y con la cabeza pensaba el el duro momento café sin pitillo, mi mano derecha se dirigía hacia mi bolso y abría la cremallera en busca del paquete de Nobel y el mechero. Al no encontrar nada en el bolsillo de repente he reaccionado...no sé, me ha parecido increíble la fusión de algo tan contradictorio cómo el pensar que no podia fumar y mi mano haciendo el gesto de ir a buscar el tabaco.

Y es que hay muchos momentos del día que relaciono con un cigarro. El del café de las mañanas, el de antes de entrar al trabajo, el de justo al salir del trabajo, el de mientras me hago la comida, el de después de comer, el de antes de entrar de nuevo al trabajo, el de otra vez al salir del trabajo, el de cuando llego a casa, el de después de poner a mi hija a dormir, el de después de cenar, el de antes de irme a dormir...Y en cuanto al de después del sexo...Dios...ese me va a costar mucho, porque no creo que haya otro más placentero que ese.

Otro momento complicado va a ser cuando salga de fiesta, de hecho no creo que ahora la cerveza me sepa tan buena...sin ir acompañada de un pitillo...

Sé que esto no va a ser fácil, sé que mi humor va a cambiar, también sé que voy a ganar unos kilitos, aunque eso yo lo veo positivo :)

Al que no fume todo esto le parecerá exagerado y totalmente desproporcionado, el que fume sé que me va a entender perfectamente, y sé que sabrá tan bien como yo que no es tarea fácil prescindir de algo que me ha acompañado durante más de 15 años.
Espero ganar esta batalla, y espero que los beneficios de dejarlo se hagan pronto evidentes, para que pueda comprobar cuanto antes que este esfuerzo vale la pena y tiene su recompensa.

Todavía no he empezado lo más duro y no puedo dejar de pensar en otra cosa que no sea EL TABACO.


Besos...




Llevo ya pa´ 15 dias
que no te he vuelto a probar
y van pasando los dias
y no te puedo olvidar
de vez en cuando voy buscando
si hay alguna solución
no sé, si esto es vicio, si es el mono o es amor
porque no hay quien se aleje de ti
porque no hay quien se olvide de ti
no hay, no hay, no hay
no hay, no hay, no hay

Olvidarme de ti. Chambao.


...

El seu somriure

Hi havia una vegada una noia que sempre somreia, la seva vida no era pas un camí de roses, però davant de tots els problemes, i sempre després de desfogar-se, hi posava un somriure. Era un tret característic de la seva persona, tothom s'hi fixava, ho sabia, perquè tothom li deia, i ella ho agraïa.
Al llarg de la seva vida va passar per diferents conflictes, per problemes, males èpoques, però el seu somriure es mantenia sempre intacte, sempre ferm passes el que passes.

Però un dia el seu somriure començà a perdre força, ja no era tan nítid, tan evident...més aviat era un somriure provocat, forçat per ella mateixa. S'esforçava en que fos el somriure de sempre i es reflexa-va a la seva cara com si fos un postís...una careta. Perquè no sorgia com sempre, és a dir, naturalment i sense esforç, sense haver de ni tan sols pensar-ho...com per art de màgia...


Alguna cosa a la seva vida quotidiana li estava fent perdre el seu somriure, i era una persona amb la que havia de treballar tots els dies. Era una persona dolenta, infeliç, amb una mania patològica cap a les dones, incloent la seva pròpia, a la que en el seu moment ja s'havia encarregat de destruir.
La noia, per sort o per desgràcia, era molt sensible i aquest individu i la seva manera de tractar-la van començar a esborrar-li el somriure. Perquè ell la feia sentir molt i molt petita, tant que fins i tot ella començava a creure els missatges que ell s'encarregava d'enviar-li cada dia, en forma de crits, o de desprecis...i és que ella no servia per res. Durant bastant de temps havia aguantat aquesta situació, però el deixar de somriure va pensar que era un clar senyal de que s'estava començant a sentir realment molt trista. Per tant el millor que podia fer és escapar d'aquella situació el més aviat possible, per poder recuperar la seva identitat. Però això no era gens fàcil, corrien temps difícils i el fet d'escapar era gairebé impossible.

Hi havia altres opcions, però la noia a més de ser molt sensible, era molt tossuda i bastant orgullosa i volia resistir tot el que la seva des-motivació i tristesa li permetés. No volia rendir-se.

Només una cosa li feia por, una cosa que no deixava de rondar-li el cap, d'envair els seus pensaments...i era que potser aquesta lluita tenia un preu massa alt, potser aquesta lluita li feia perdre allò que sempre havia anat amb ella, que l'identificava i que l'havia ajudat a tirar endavant en tantes ocasions...

El seu Somriure...


...