martes, 30 de septiembre de 2008

Paul Newman

Se ha ido uno de los Grandes. Una carrera brillante, unas películas inolvidables, los ojos azules del cine, una vida personal estable y discreta y así se ha ido...discretamente.



Siempre nos quedarán sus películas.


...

viernes, 26 de septiembre de 2008

Perquè ho fem?

Jo m'ho pregunto. Perquè ens agrada patir? Perquè, quan algú no correspon als nostres sentiments com nosaltres voldríem, insistim, lluitem i no ens donem per vençuts...tot això amb el patiment que suposa esperar un petó, una carícia, un gest d'Interès...i no aconseguir cap d'aquestes coses. Tenim aquesta insana tendència, no ens conformem amb un no, sempre mantenim aquesta absurda i estúpida esperança de que potser aconseguim seduir a aquella persona, potser l'aconseguim enamorar, aleshores traiem totes les nostres armes, les que han funcionat en anteriors ocasions, les infal·libles...les que sempre funcionen excepte quan més ho desitgem. Aquesta lluita sense sentit pot durar temps, tenim aquesta capacitat, aquesta tolerància al dolor, ens diem a nosaltres mateixos que val la pena, que potser aguantant una miqueta més vencerem...Hi ha dies que obtenim un petit triomf i l'esperança de cop creix una mica més, però al confiar-nos cometem un terrible error, perquè potser allò que ens ha semblat un triomf, en realitat era un petit gest per part d'aquesta persona que per culpa de les nostres ànsies d'aconseguir l'objectiu, hem transformat en el que nosaltres voldríem. Som uns cracks a l'hora de tergiversar les coses en el nostre benefici. Cada gest un pel sospitós d'Interès cap a nosaltres el convertim en una petita victòria...és la manera que tenim d'enganyar-nos per seguir lluitant.


Quan la realitat de tot plegat és tan diferent...si una persona no s'enamora de tu, ja pots lluitar, ja pots treure les teves armes infal·libles, ja pots auto-enganyar-te...res no serveix, perquè no depén de tu en absolut. La gent s'enamora o no, però si ja no ho ha fet passat un temps no ho farà mai. Perquè per molt que ho intentis, repeteixo, no depèn de tu.

Així doncs penso que el millor que es pot fer davant d'una situació així, és retirar-se a temps, no fer més el paperina, marxar sense fer soroll, tampoc cal...Marxar i pensar que hi ha algú que sí s'enamorarà de tu, i el millor de tot és que amb aquesta persona no hauràs de lluitar, no hauràs de treure les teves armes infal·libles, perquè la única cosa que ell/a veurà és que ets la persona més meravellosa del mon i que no podria estar amb ningú millor i tot això ho pensarà només mirant-te, només tocant-te, amb això hi haurà prou, serà fàcil perquè serà la persona que sempre hauràs estat buscant, la persona que sempre t'havia estat buscant a tu.

No s'ha de deixar mai de lluitar , però sempre per algú que també lluiti per tu. La lluita en solitari sempre és en va.

Com ja vaig dir un dia envio molts petons a tots aquells que han superat un desamor.

"Se supone que debía ser fácil ¿Tienes frío? Pero a veces lo hago un poco difícil. Perdón. Suerte que tú ríes y no te enfadas porque eres más lista y menos egoísta que yo ¿Todavía tienes frío? Bueno, cierra los ojos un minuto que te llevo a un lugar.
Al principio, como siempre, dormimos abrazados y cuando ya suspiras me retiro a mi espacio. Me gusta dormir solo a tu lado de la cama, de esta cama ahora repleta de mantas en esta mañana fría, fría, fría, congelada, congelada."

Facto Delafé


...

jueves, 25 de septiembre de 2008

Antikaraoke again!

Otro lunes...






Besos...



...

martes, 23 de septiembre de 2008

Los girasoles ciegos


Ayer fui a ver esta película que me dejó con una sensación de rábia, como siempre me pasa en estos casos. Películas que tratan sobre la dictadura franquista, en la que a través de una historia personal donde te implicas con el personaje en cuestión, te narran la desgracia de toda esa gente que tuvo que sufrir tanto por el hecho de pensar contrariamente al régimen de Franco. Cuando veo estas películas no puedo evitar emocionarme, pensar que aquello que estoy viendo ocurrió de verdad y no hace relativamente mucho tiempo. Lo siento cercano, aún más cuando tengo una abuela que vivió todo aquello y que aún está aquí para contarlo. Pienso en la gente que tuvo que vivir escondida en zulos, en sus propias casas. Evitando ser vistos por sus propios vecinos, entre los cuales había algún partidario de Franco que no dudaría en delatarlo si supiera de su existencia. Murió mucha gente, injustamente. Quedaron muchas madres, hijas, esposas viviendo toda su vida con la pena de haber perdido a uno de sus seres queridos por una absurda razón, tan absurda como el pensar diferente. Personas que luchaban por la libertad, personas anónimas que no estaban dispuestas a renunciar a sus pensamientos de izquierdas, no íban a sucumbir a los idelaes impuestos por la fuerza de unos desalmados, desgraciados ávidos de poder.

Toda esta carga emocional está volcada en Maribel Verdú y Javier Cámara, y un aspirante a cura, cuya vocación queda en entredicho durante toda la historia. Se obsesiona con ella, de tal manera que pierde el oremus...él es el profesor del hijo menor de ella, lo que complica la situación de tal forma que todo desencadena a un fatal desenlace.

Impresionante actuación de Maribel Verdú, para mí la mejor actriz española del momento a la que, la tan admirada Penélope Cruz, pese a que no siempre me desagrada, no le llega ni a la suela de los zapatos. La piel de gallina en un momento concreto de la película, hacía tiempo que no me estremecia de esa manera. Y eso solo lo puede conseguir alguien como ella. Se parece a la sensación, al estremecimiento que sentí viendo Salvador, la historia de Puig Antich, con Daniel Brühl, otro gran actor al que descubrí en Goodbye Lenin, maravillosa película.

No os la perdáis. Los girasoles ciegos, una cita a la que no podéis faltar.

Besos...


...

lunes, 22 de septiembre de 2008

24 hores

24 hores.

És el temps que em permetré compadir-me de mi mateixa, és el temps que em permetré estar trista, pensar que res no val la pena, que no existeix la relació que em farà feliç, que tot plegat és una gran mentida que sempre em crec i que sempre acaba descubrint-se.

24 Hores no més. Perquè no s'ho val.

24 hores i seguiré endavant amb la idea de que ho trobaré, amb la idea que tornarà a produir-se a la meva vida allò tan magnífic que és estimar i ser correspós.

24 Hores. Ni un minut més.


...

sábado, 20 de septiembre de 2008

La masia

La masia. Quants caps de setmana vem passar-hi. Una colla d'amics amb ganes de passar-ho bé, de desconnectar de la ciutat, de compartir moments, de somriure. Una convivència exemplar des del primer dia.



Les partides interminables al Risk, la rivalitat entre nois i noies al Trivial, els moments impagables de l'Uri fent mímica quan jugavem al Party & Co. Les excursions per la montanya, aquell silenci, aquelles olors. Recordo el dia que ens vem perdre, es feia de nit i no sabiem a on erem ni com tornar...em vaig posar nerviosa, fins que vaig veure que el Dani es feia un pitillo, aleshores vaig pensar que potser no era tan greu, vem acabar creuant un riu i apareixent a una carretera que finalment ens va portar de tornada a la masia. També recordo un dia que el vem passar construïnt estels...tot anava prou bé fins que vem fer volar un d'ells...va acabar enganxat a l'antena de la masia, erem "novatillos" en l'art de fer estels, estava clar.

La Trini, una formiga que vem trobar a la que, amb fang, vem construïr un formiguer...també erem "novatillos" en això, pel que la Trini va passar a millor vida.

Un cap d'any on les noies i també el terra de la masia vem acabar plenes de purpurina. Els amics que ens venien a visitar sovint. Les paelles boníssimes a la barbacoa. Els nostres inicis com a pagesos, fent el nostre hortet amb enciams, cebes, patates, tomàquets, pebrots...deu n'hi dó tot el que vem plantar, i el més important tot el que va sortir :)...fins i tot cascalls... mai sabrem d'on coll va sortir tot allò...

La nostra plantació particular...impresionant.

Tardes senceres d'estiu jugant al parxís. Sempre guanyava la Txiki, almenys que jo recordi. L'estudi improvitzat del Dani amb la taula davant del balcó, on corregia els exàmens, mentre nosaltres baixavem al poble a comprar.

Passava el temps per la masia i per nosaltres també i va arribar el Marçal, 6 mesos després va arribar la Nagore. Apreniem els uns dels altres...apreniem els uns dels altres mentre compartiem experiències tan importants com la de ser pares. Hi ha res més maco?

Al cap del temps, per circumstàncies, pel que fos...es va acabar. L'últim dia el recordo allunyant-me amb el cotxe de l'Uri, mentre perdiem i deixavem enrere quelcom que en aquells moments no erem conscients, parlo per mi, de quant i com ho recordaria la resta de la meva vida.

Van ser uns anys preciosos que em sento molt orgullosa d'haver compartit amb tots ells.

Dedicat a la gent de la masia. Us estimo molt a tots.


Petons!!!

viernes, 19 de septiembre de 2008

Instinto animal

Alguien, de repente, me ha hecho pensar en ello.

Que somos animales, de eso no hay duda. Poseemos el instinto de supervivencia que hace que luchemos por conseguir subsistir, el instinto de protección que hace que seamos capaces de atacar a cualquier persona o cosa que pretenda herir a nuestras crías, el instinto procreador que hace que perpetuemos nuestra especie, pero este último instinto hemos decidido tunearlo un poco, no creéis?

Decidimos que solo se puede estar con una persona de nuestra especie y solo con ella debemos procrear, pasar el resto de nuestra existencia en la tierra...castramos ese instinto animal que hace que no seamos fieles por naturaleza, porque el hombre al igual que el animal no es fiel y si lo es, es porque él así lo decide. Será porque nuestros sentimientos están presentes en todo momento, sobretodo cuando iniciamos relaciones con otras personas, ahí empieza a despuntar el instinto de propiedad...totalmente humano, no animal. Nos hiere profundamente que esa persona con la que nos comprometemos no controle su instinto animal, del que todos somos victimas, y de rienda suelta a la naturaleza.

Ahora va y descubren el Gen de la infidelidad...no et fot! Y resulta que solo lo tienen los hombres...venga ya! Las mujeres tenemos el instinto animal tan o más pronunciado que el de los hombres, de hecho el numero de mujeres infieles debe ser muy similar al de los hombres. Y quizás no se sepa simplemente por el hecho de que mentimos mejor :)

En fin que yo creo que no hay que buscar más excusas de las que ya hay, las cuales a mi ya me parecen suficientes. El que no seamos fieles no tiene que ver con ningún gen, se trata simple y llanamente que no somos capaces de reprimir estos instintos y de mantener una promesa a la persona que se supone hemos decidido amar. Puede que se mantenga en un principio donde todas las intenciones son buenas, pero pasado el tiempo ese instinto se hace más fuerte, es difícil reprimirlo, es una dura tarea...y sin que sirva de precedente, y negaré siempre haber dicho esto...aunque quede escrito...quizás la infidelidad hace que muchas parejas de ésta nuestra especie, duren juntos y felices durante muchos años. Eso sí, en el caso de los hombres, hay que ser un magnífico mentiroso, porque las mujeres a parte de poseer el mismo instinto animal, tenemos algo que siempre juega a nuestro favor: la intuición.


Besos...

lunes, 15 de septiembre de 2008

Brutal Meryl


Una amiga me recomendó esta película, "Mamma Mia", diciéndome que era la película perfecta para subir el ánimo. Así que me decidí a verla. La verdad es que me tiraba un poco para atrás el hecho de ver a Meryl Streep en un musical, es una de mis actrices favoritas y el musical no es uno de mis géneros favoritos así que fui con reparo, con miedo a que se me cayera el mito. Pero nada más lejos de la realidad.
Tal y como me dijo en su día mi amiga no sólo sube el ánimo sino que hace que un impulso de ponerte a cantar y a bailar empiece a dominar tu cuerpo y tu mente, solo la vergüenza, el sentido del ridículo y la cordura impiden que protagonices tu propio musical en el cine.

Los bailes de Meryl, y el gran colorido que reina en todo el film son lo más destacado junto con las míticas canciones de ABBA. Sube el ánimo sin duda y, aunque se debe reconocer que no es una gran película, contiene una gran dosis de vitalidad que se contagia desde el primer minuto.

Y luego está ella, Meryl, se entrega al cien por cien. Perfecta, como siempre. Yo ya intuía que era capaz de hacer cualquier papel que le propongan, y definitivamente lo acabó de confirmar con esta película. Sus compañeros de reparto también me sorprendieron, pero la única que brilla sin necesidad de parteners es ella.

Una película optimista, llena de sorpresas y con una brillante interpretación de su protagonista, razones más que evidentes para escaparse al cine a verla.

Besos!!!


...

lunes, 8 de septiembre de 2008

Magnífic dia al Tibidabo




El Dani, el Janick, la Nagore i jo...Un follet ens va espantar al tren màgic! Meravellosa innocència la dels nens...


...

viernes, 5 de septiembre de 2008

Parece que viene


Un paseo que hago a diario,
es atravesar el campo y llegar a tu barrio
con los pies llenos de barro
y la cara quemada del sol.
Me gusta que vuelvas tarde
para tener un momentito para mí,
solo para mí,
divagando entre la gente,
me niego a la corriente.

Salgo y reivindico el poder de la mente,
cuando deseo muy fuerte,
muy fuerte parece que viene.
Cambio los recuerdos por lo que venga,
pararme no me sale a cuenta, parece que viene.
Y me emociona recordar esa noche tan larga,
fotos en mi memoria, que se repita ese día.
Si no quieres votar para qué
me llevas contigo, para qué…

Un camino que hago a diario
es atravesar tus labios
y mi aliento los toca susurrando.

Salgo y reivindico el poder de la mente,
cuando deseo muy fuerte,
muy fuerte parece que viene.
Cambio los recuerdos por lo que venga,
pararme no me sale a cuenta, parece que viene.


Pastora


...

miércoles, 3 de septiembre de 2008

Ja hem tornat

Ja estem aquí de nou. Vaig arribar dilluns a la feina i el meu pc havia mort. Ell tampoc no tenia ganes de tornar a la feina i va decidir morir...:)

Ara ja en tinc un de nou, que va molt millor per cert i ja estic treballant, aguantant als jefes i oblidant-me sense adonar-me'n, de les vacances tan properes i tan lluny a l'hora.

Ganes? poques. Però és el que hi ha.

Torno a la rutina, a reduïr la capacitat d'improvitzar al cap de setmana ...és una de les coses que més m'agraden de les vacances, improvitzar. No tenir en conta l'hora que és, no saber si és dilluns o dimarts, menjar quan tinc gana, dormir quan tinc son...si, és el que trobo més a faltar. La sensació de llibertat que dóna no pensar en el temps, ni tan sols mirar el rellotge. Simplement gaudir de no fer res, d'estar estirada a la platja deixant anar tota la tensió que acumulo durant la resta de l'any. Però com tot el que és bó en aquesta vida, les vacances s'acaban. I ha de ser així, perquè sino potser no les valorariem tant com ho fem, no gaudiriem d'elles a tope...és una manera de consolar-me :)

Petons i ànims que aviat arriba el pont de l'onze de setembre!!


...