Deseo...

Falta un mes para que llegue la Navidad...y tal y como ya expliqué el año pasado...me da una pereza horrible. Comidas eternas, largas sobremesas, compromisos que atender de los que no puedes escapar (bien de alguno si se puede)...
Y la tristeza, como cada año que no falta a su cita. Y es que cada año que empieza, pienso que la próxima Navidad será mejor, porqué se habrá cumplido ese deseo que persigo y que no consigo atrapar. Pero ya estamos a 25 de noviembre...y vuelvo a esperar esa tristeza momentánea que siempre se presenta ante mi en las reuniones familiares. Es una tristeza puntual, corta y casi efímera pero duele como si fuera la más larga de las tristezas que os podáis imaginar. Se clava como un puñal en mi corazón, en mi mente...y es que ese deseo nunca se cumple, nunca se cumple. Y será porqué para que se cumpla se requieren de mi ciertos esfuerzos, ciertas licencias que no voy a conceder...y así dificilmente conseguiré lo que busco. Será por miedo? No lo sé, y la verdad es que aunque parezca un tópico e incluso ridículo, en todo el año no me planteo ese deseo como algo prioritario, ni mucho menos, pero cuando llega la Navidad, parece que sin eso no vaya a ser feliz jamás.

En fin, que pase pronto la Navidad y que empiece un nuevo año en el que se cumplan otros muchos deseos que albergo en mi corazón.

Besos...


...

La princesa innocent (3)

I la princesa va trobar algú...

Una persona totalment inesperada, diferent i especial.

I va deixar-se anar i va descobrir que aquella màgia que buscava sempre havia estat dins seu i que era preciosa. Es va adonar que només li havia fet falta que algú com ell, inesperat, diferent i especial...li ensenyés.

Així doncs fou conscient de que passés el que passés aquella màgia no la tornaria a perdre, perquè aquesta màgia vivia en el seu interior, li pertanyia i mai l'abandonaria.

Quina tranquil·litat va sentir pensant que allò que havia estat buscant durant tant de temps...estava en ella mateixa.

De vegades busquem sentiments, seguretats i qualitats en els demés, quan trobaríem aquests tresors tan valuosos només escoltant-nos a nosaltres mateixos. La princesa va tenir sort i va trobar algú que li va ensenyar coses d'ella mateixa que desconeixia.

Petons...


...

La fragilitat

Amic meu,

em preguntes perquè tot és tan complicat, tot és tan difícil últimament. I no se que contestar-te, que no sigui el que ja hem parlat tantes vegades.

Fa temps en el passat, en el nostre passat en el que érem joves i inexperts, quan de sobte sorgia un sentiment aquest era ferm, fort i resistent a tot. Era pur i ni res ni ningú el podia destruir. Es mantenia aliè a tots aquells agents externs ansiosos d'adulterar-lo, aquest sentiment era tan dur que obviava la realitat que ara tu i jo veiem.

En el present tot és fràgil, res no és pur i el pitjor és la no acceptació de que aquell sentiment ferm i aquella seguretat acollidora no tornaran. La fragilitat del nostre present, de tot allò que tenim i no tenim, el no controlar, el no saber del cert que és el correcte, el sentir-se perdut, tant que ja no saps si penses tu o aquell que t'agradaría ser.

Se suposa que quants més pals rep el nostre cor, més experts ens fem i per tant menys hauríem de patir...però els dos sabem que patim molt més ara. I això és amic meu perquè no acceptem, no volem ni sentir a parlar que allò que ens va succeir, allò que vem viure...no tornarà mai més.

Perquè ara tot és FRÀGIL, tant que fa por.

Sempre estaré aquí per escoltar-te, per xerrar i per abraçar-te.

Petons...

...

Quina merda

Estic farta de treballar en allò que no m'agrada, d'aguantar crits i males maneres del meu cap, d'aixecar-me cada dia pensant que em passaré 8 hores del meu dia, del meu temps, de la meva vida, agobiada, avorrida, desmotivada. I el que més em fot de tot plegat és el fet que tot i així, encara haig de donar les gràcies per tenir feina, per tenir un contracte fixe...quina merda haver de donar gràcies per una situació que em pot arribar a desquiciar en un futur. La cosa es posa encara més magre, quan escolto les notícies i me'n adono que la cosa cada cop està pitjor, que ens espera un 2009 bastant complicat. I quan tothom dona gràcies per conservar la feina, i resen per no perdre-la, la meva negativitat alimentada cada dia amb el mal ambient en el que treballo, em fa pensar que vull canviar de feina, vull marxar i fer quelcom que m'agradi i no puc. Perquè és clar, qualsevol se la juga ara no? La qual cosa em fa pensar que el millor seria acceptar el que tinc i veure el costat positiu...però no hi ha, perquè jo vull treballar amb gent amable, vull un cap que em respecti, perquè des de que em vaig incorporar al món laboral he tingut caps de tota mena. Des de l'"acosador sexual", el seductor (que és el mateix però dissimula millor els seus instints), el dèspota, un altre cop l'"acosador sexual" i ara tinc el més mal educats del jefes que us podeu imaginar. Crida, dona cops, no escolta, és egocèntric, infantil, falta al respecte, humilia...i tot això ho aguanto per un mòdic preu cada fi de mes, que em permet sobreviure. Realment val més no pensar-hi perquè donen ganes de marxar a un altre país, de desaparèixer, d'engegar-lo a la merda...Us puc assegurar que més d'un cop m'han vingut ganes de fotre-li un cop de puny :)

Ànims a tots els que esteu com jo. Espero que sigueu ben pocs...

Petons...

...