viernes, 24 de octubre de 2008

La historia se repite


En 1830 se produjo la primera gran crisis del capitalismo, de la cual fue testigo Karl Marx. Fue entonces cuando se dispuso a elaborar sus teorías en las que el proletariado pasaba a jugar un papel más activo en la economía.

Estamos en 2008 y estamos padeciendo otra gran crisis a nivel mundial. Ahora se disponen a Refundar el Capitalismo. Un sistema con tendencia al desmadre, tal y como dijo Marx en su día. Y es que la avarícia rompe el saco, y eso es, en términos muy simples, lo que está sucediendo.
Un sistema que sólo favorece a unos pocos, en el que la clase obrera se dedica a trabajar, a levantar un país, y que finalmente es la clase que menos se beneficia de su propio trabajo. Esto convierte al trabajador en un esclavo de la burguesía...gracias a estos trabajadores otros se enriquecen injustamente.

Que siempre ganen los mismos, que sigamos hoy en día con un sistema tan injusto...tenía que pasar factura.

La pregunta es: El capitalismo está agonizando? En mi opinión, no se trata de que muera o no el sistema capitalista, se trata de las personas que habitamos el mundo...ahí está la clave y el problema al mismo tiempo.

Cuando las personas estemos dispuestas a ponernos en la piel de los demás y veamos más allá de nuestras narices, cuando abandonemos el egoísmo y la avarícia, cuando dejemos de pensar que el tener más cosas nos dará felicidad, cuando seamos más generosos con el prójimo, cuando creemos leyes justas e iguales para todos y un sistema económico favorable a todos, cuando se eliminen las clases sociales...entonces y solo entonces el Capitalismo habrá muerto.


Besos...

...

lunes, 20 de octubre de 2008

Ani DiFranco

Concert de l'Ani DiFranco ahir a la nit a l'Auditori de Barcelona...Quina manera de tocar la guitarra, quina manera de cantar, d'emocionar i de fer gaudir de la música en directe.

Que gratificant és escoltar música de qualitat, servida de la mà de gent tan excepcional com l'Ani DiFranco.



Petons...


...

lunes, 13 de octubre de 2008

Descol·locada


A vegades la vida t'ensenya la cara oculta de les persones que pensaves que coneixies. Aquesta cara és lletja, molt lletja i el cop és dur, terriblement dur, fa plorar, fa ràbia, et fa estar molt i molt trist. Com pot ser? penses...Com és possible? et preguntes...

M'agradaria esbrinar com acceptar sentiments en altres persones que en mi no reconeixeria mai, m'agradaria esbrinar-ho perquè no em fes tan de mal.

...

jueves, 9 de octubre de 2008

La meva nena preciosa

A la masia...




Petons

sábado, 4 de octubre de 2008

Què en penseu?

L'altre nit vaig sentir dir una cosa a l'Albert Espinosa, director de la pel·lícula "No me pidas que te bese porque te besaré".

Estaven parlant dels minusvàlids físics, i de tots els entrebancs que troben a la vida quotidiana...de sobte va fer una reflexió interessant.

Va dir que existien minusvàlids emocionals, que són aquells que no saben estimar o que no saben deixar-se estimar. Deia que aquesta és una minusvalia molt més greu que cap altra.

Em va donar molt que pensar.


Petons...


...

viernes, 3 de octubre de 2008

El Balmes

El Balmes



Ahir vaig tenir un retrobament amb una noia a la que feia 26 anys més o menys que no veia...i és que ens vem deixar de veure quan el cole al que anàvem, el cole Balmes, va tancar. Jo sempre he donat la culpa de molts dels meus problemes de la infància al fet de marxar d'aquell meravellós col·legi i al haver-me de separar dels meus companys, de tot allò que era conegut i familiar per mi. Pensava que era la única a la que li havia passat això, però ahir parlant amb aquesta antiga companya de classe em vaig enterar de que a ella li havia passat el mateix. Les dues érem unes nenes felices al Balmes, obertes i amb un bon nivell d'aprenentatge...i les dues varem canviar radicalment al marxar d'allà i al anar a un altre cole on ens vem trobar des-ubicades, on ens vem tancar una mica en nosaltres mateixes. I és que el Balmes era genial, el cole en sí, els companys que eren la gent del barri a on vivíem, els professors fantàstics...tot plegat estava en una harmonia perfecte.

Vem estar recordant a la Teresita, la profe de parvulari, al pati d'adalt on estava la font mitica en mig de les escales que donaven a les classes, allà on es feien les fotos de carnaval que encara conservem, el despatx de la Sra. Maria on anaves a buscar el material de classe, la Mª José, una profe que anava sempre amb uns mocadors hippies al voltant del coll, la Rosalia, l'Arcadi, el pati d'abaix on vem recordar que un nen de la classe, el Sergi, es menjava les formigues...

I tinc un record de l'últim dia molt intens...recordo perfectament a tothom plorant, era l'ultim dia, ja no tornariem mai més, ni tornariem a veure als nostres companys...era el final d'una època que mai més tornariam a viure i que sempre trobariam a faltar, fins i tot passsats tants anys.

Aquell cole era com estar a casa, serà perquè van tancar, serà perquè el recordem amb els ulls de dos nenes petites, serà pel que sigui però per mi era i és molt especial. Recordo quan van tirar abaix el cole per construir pisos, em va fer tanta pena, recordo també quan van tirar la casa de la Sra. María on havia passat tantes tardes de diumenge jugant...encara guardo un tros del terra de mosaic com a record.

Allò va ser una part important de les nostres vides, allà vem començar a créixer, a aprendre, a relacionar-nos...Al cole Balmes va començar la nostra vida i sempre ho recordarem, almenys alguns, com una de les èpoques més felices de les nostres vides, un petit fragment però un gran i enorme record.

Molts petons...


...