El seu somriure

Hi havia una vegada una noia que sempre somreia, la seva vida no era pas un camí de roses, però davant de tots els problemes, i sempre després de desfogar-se, hi posava un somriure. Era un tret característic de la seva persona, tothom s'hi fixava, ho sabia, perquè tothom li deia, i ella ho agraïa.
Al llarg de la seva vida va passar per diferents conflictes, per problemes, males èpoques, però el seu somriure es mantenia sempre intacte, sempre ferm passes el que passes.

Però un dia el seu somriure començà a perdre força, ja no era tan nítid, tan evident...més aviat era un somriure provocat, forçat per ella mateixa. S'esforçava en que fos el somriure de sempre i es reflexa-va a la seva cara com si fos un postís...una careta. Perquè no sorgia com sempre, és a dir, naturalment i sense esforç, sense haver de ni tan sols pensar-ho...com per art de màgia...


Alguna cosa a la seva vida quotidiana li estava fent perdre el seu somriure, i era una persona amb la que havia de treballar tots els dies. Era una persona dolenta, infeliç, amb una mania patològica cap a les dones, incloent la seva pròpia, a la que en el seu moment ja s'havia encarregat de destruir.
La noia, per sort o per desgràcia, era molt sensible i aquest individu i la seva manera de tractar-la van començar a esborrar-li el somriure. Perquè ell la feia sentir molt i molt petita, tant que fins i tot ella començava a creure els missatges que ell s'encarregava d'enviar-li cada dia, en forma de crits, o de desprecis...i és que ella no servia per res. Durant bastant de temps havia aguantat aquesta situació, però el deixar de somriure va pensar que era un clar senyal de que s'estava començant a sentir realment molt trista. Per tant el millor que podia fer és escapar d'aquella situació el més aviat possible, per poder recuperar la seva identitat. Però això no era gens fàcil, corrien temps difícils i el fet d'escapar era gairebé impossible.

Hi havia altres opcions, però la noia a més de ser molt sensible, era molt tossuda i bastant orgullosa i volia resistir tot el que la seva des-motivació i tristesa li permetés. No volia rendir-se.

Només una cosa li feia por, una cosa que no deixava de rondar-li el cap, d'envair els seus pensaments...i era que potser aquesta lluita tenia un preu massa alt, potser aquesta lluita li feia perdre allò que sempre havia anat amb ella, que l'identificava i que l'havia ajudat a tirar endavant en tantes ocasions...

El seu Somriure...


...