La princesa innocent

Hi havia una vegada una princesa que havia deixat de creure en la màgia de l’amor, tot i que en realitat no perdia mai l’esperança de tonar-la a trobar. Tenia molts pretendents i tots ells amb bones intencions, bojos d’amor per ella, que estaven disposats a donar-ho tot per tal d’aconseguir conquerir el seu cor. Ella ho intentava, però mai estava satisfeta, sempre trobava la falta de màgia, una màgia que havia viscut en el passat, que potser no recordava però que li mancava cada cop que un cavaller se li apropava amb intencions de fer-la feliç.

Els seus pares, ocupats en regnar i en no desatendre les necessitats del seu poble, no desatenien tampoc a la seva filla, que cada dia els hi preocupava més. No paraven de repetir-li que el que ella buscava era un impossible, que havia de madurar i adonar-se que els contes que li explicaven de petita quan la posaven a dormir, on el príncep lluitava contra un enorme drac ferotge, jugant-se la vida per la seva estimada, eren només això, contes, simplement històries per fer somiar als infants.
Però la princesa estava convençuda que la gent no trobava la màgia pel simple fet de que deixaven de buscar-la. La gent –dèia – es rendeix i es conforma.

Ella no pensava rendir-se, no mentre tinguès l’esperança de trobar-la algun dia.

S’acabava l’hivern i estava a punt d’entrar la primavera, l’estació de l’any que més li agradava a la princesa. Sortía el Sol, brotaven les flors i tot el poble s’omplia de colors i bones olors. Ademés era l’aniversari del seu pare, el rei, i com cada any se cel·lebrava amb un ball a Palau on tothom estava convidat.

A la princesa li feia molta il·lusió ja que li encantava ballar mentre es deixava endur per la música. Per ella era un ball més on gaudiría de la companyia dels amics i riuria una estona.

Pels reis però, cada ball era una oportunitat perquè la seva filla trobès un cavaller que la fés feliç, però cada ball es desesperavan quan la princesa es retirava a la seva habitació sense haver trobat ningú…s’estirava al seu llit i somiava, somiava…

Però aquell ball fou diferent…un príncep d’un regne molt llunyà restava mirant la princesa ballar. Ella el va mirar i el cor li bategà de cop més depressa. Era d’una gran bellesa que va impresionar-la , ben plantat i amb la mirada tendre i misteriosa.
Ella se li va apropar i li va demanar ballar, ràpidament ell li va dir que no sabia ballar i que en tenia prou de mirar-la ballar a ella. Li va agafar la mà amb delicadesa i li va besar. En aquell precís instant els ulls de la princesa varen brillar com féia temps que no brillaven, en aquell precís instant va aparéixer la màgia tan esperada, tan somiada.

Ell era un príncep compromés amb el seu regne amb el que tenia obligacions i responsabilitats, ella per la seva part es debía al seu poble de la mateixa manera.
Però tot i així li va demanar que es quedès un parell de dies convidat a Palau. Volia viure ni que fos per un moment efímer tota aquella màgia, aquella emoció…

Van passar el temps tocant-se, besant-se, es barrejava la sensació de la novetat de descubrie-se l’un a l’altre amb la sensació extranya de semblar que es coneixien de féia temps.

Però cada petó tenia gust a comiat, cada petó desprenia passió i a l’hora tristesa. Els dos eren conscients que s’haurien de separar.

I va marxar, enportant-se amb ell la lluentor dels ulls de la princesa que ara quedaven cegs, ella va quedar trista acompanyada de la música que ell li va regalar. Una música que sempre sería d’ell.

Foren només dos dies, però la princesa va saber que sí existeix aquesta màgia que tant anyorava, que sí és possible, tot i que en aquell moment fos efímera.

Cada vespre la princesa miraría a l’infinit i pensaría en ell, perquè l’amor impossible, el que no pot ser... és l’amor que mai mor.


Cada nit al ficar-se al llit repetía les mateixes paraules:

“Gràcies per existir i per haver-me regalat un trocet de tú”.


...