Tristesa

Un dia més de l'hospital a la feina, cansada, amoïnada. Veus com la teva avia, aquella dona forta, lluitadora, que res no l'esfonsava poc a poc es va convertint en una nena petita indefensa. De sobte es desperta i no sap on és, li expliques però no ho enten...i te la mires, l'observes i et comencen a venir al cap pensaments frustrants, val la pena tot plegat?. És just acabar així?. Més val no pensar-hi gaire, sino plegariem tots d'aquesta vida. Només queda fer per ella tot el possible, però si més no en el meu cas, sempre em sembla insuficient pel que ella mereix. Una dona que ho ha donat tot pels demés, que mai ha pensat en ella. Mai. La més lluitadora que he conegut, la més bondadosa, la menys egoísta. Vaig cap al barri a canviar-me de roba, tothom es para a preguntar per ella, tothom se l'estima. És la recompensa d'una vida dedicada a fer les coses pels demés, que després tothom et recolza.

No se quants dies d'hospital queden, jo desitjo que siguin pocs, i que pugui tornar a casa seva, al seu sofà, al seu llitet. Mentrestant serem nosaltres els que anirem allà on està ella, ens juntem a una mateixa habitació tres generacions...les hores que facin falta. Perquè sàpigue que no està sola, i que l'estimem. Molt.


...