El Secreto De Sus Ojos

¿Cómo se puede vivir una vida llena de nada? Quizás esa sea la frase con la que me quedo mientras veo los créditos, acompañados por música que me deja anclada en la película sin querer despertar a mi realidad... Una gran película con unos grandes actores como Ricardo Darín. Me declaro fan absoluta del cine argentino aunque he visto menos del que me gustaría. El protagonista vive de los recuerdos mientras intenta olvidar para seguir adelante. Romántico empedernido, idealista e íntegro afronta su jubilación proponiendose escribir una novela basada en esos recuerdos, en esos sucesos en su carrera como jurista centrandose en el caso Morales que jamás se llegó a solucionar como él hubiera querido. Ese proyecto se convierte en la manera que él utiliza para coger ese tren que perdió hace tiempo, para reencontrarse con el que fué el amor de su vida, un amor al que estuvo esperando durante 25 años. En una mezcla de trhiller por la sucesión de acontecimientos en el caso Morales y de romanticismo por ese amor al que intenta acercarse, deriva una historia perfectamente explicada y perfectamente interpretada, con un estupendo discurso argentino que te hace reír en varias ocasiones. Una película redonda y maravillosa que te enseña que nunca es tarde para resolver, para conseguir lo que sea y que la vida, si sabes enfrentarte a ella, como él se enfrenta al secreto de sus ojos...te da segundas oportunidades.

...

Pensar en positiu

Porto ja molts desenganys, l'últim bastant dur i vaig decidir després de passar-ho molt malament, intentar canviar la meva manera de fer...Sóc de les que opina: si no et funcionen les coses a la vida, simplement canvia". Però me'n adono que després de poquets dies intentant-ho, no puc canviar la meva manera de fer i de sentir... La meva intenció era ser més freda, més dura, tancar el meu cor a qualsevol sentiment passional, a qualsevol persona que em pugues fer sentir quelcom semblant a l'amor, no pensar en prínceps blaus, no creu-re'm ningú mai més. Però com l'addicció al tabac, jo sóc addicta a l'amor, a la passió, podria dir que sóc addicta a somiar en que existeix la història d'amor perfecte i encara que a mi mateixa em sembli increïble, segueixo esperant trobar-la. M'emociono al pensar en totes aquelles històries maques que he viscut, en tots aquells moments que ningú em pot robar. Recordo un moment meravellós a un espigó, una sortida de sol a una platja de la costa brava amb un intercanvi de regals especials, un 7 de setembre màgic, un viatge a Alacant, les nits al carrer París escoltant la banda sonora de Beautiful Girls, les hores que passaven només xerrant i xerrant, l'espera amb un somriure especial davant del Princesa Sofia, un petó al bar Depo, unes margarites a la porta de casa, una declaració d'amor davant la gent, un petò de cine damunt un escenari... I molts més que guardo a un lloc especial dins el meu cor. Tot això com ja he dit abans ningú m'ho robarà mai, formarà part de mi tota la vida i me'n alegro molt d'haver-los viscut amb tots i cadascun dels protagonistes que són la meva història, la meva vida en definitiva es composa de tota la gent que se m'ha acostat en un moment o altre, gent a la que he obert el meu cor i tot i que finalment no ha funcionat, m'han regalat tots aquests moments sobre els que podria estar escrivint mils de pàgines.
Podria pensar en negatiu, trobar el costat lleig de tot plegat que l'hi ha, però també existeix la opció de pensar en positiu i jo escolleixo aquesta opció, la maca, la que em pot enriquir encara més del que ja estava, la que em fa pensar en la sort que he tingut de poder viure amb la passió que em caracteritza tots aquests fragments de vida acompanyada de persones meravelloses que avui dia encara tinc al costat.

Ara només em queda obrir el meu cor de nou per poder donar l'oportunitat a seguir visquen moments meravellosos al costat d'algú especial, i esperar que aquest cop sigui per sempre, que sigui aquell amor incondicional i correspost que ja vaig viure
fa molts anys...

...

Breathe me

...

Lágrimas que amargan

Si pudiera detener esto, si pudiera detener las lágrimas que no cesan de caer, el dolor que acompaña a cada una de ellas. Lágrimas amargas que nacen en lo más profundo del corazón y recorren un camino hasta mis ojos al recordar, al pensar en aquellos momentos en los que me hizo feliz. Si pudiera encontrar sentido a algo, a lo sucedido o al futuro más próximo. Si pudiera rectificar mis decisiones, esas que me han llevado a esto. Si pudiera eliminar la inocencia de la que pequé cuando dije que si...

Si pudiera retroceder en el tiempo....

El Nadal i les reunions familiars

Ja ha passat el Nadal, i que és el Nadal? Ja no és el que era, ni ho serà mai més. Cada any perd alguna cosa i es fa més difícil d'aguantar. I és que la il·lusió amb la que esperava aquestes festes ja no hi és. Ara només espero a que passi ràpid, a que els familiars marxin i a que tot torni a la normalitat a la rutina diària que em dona estabilitat. I crec que això és perquè a mida que em faig gran els meus ulls s'obren i veuen coses que abans m'havien passat desapercebudes, dono importància a fets que abans ni veia, veig realitats que estaven amagades per la meva innocència i acabo pensant que tot és una farsa, que s'amaguen massa coses entre la gent que s'estima o se suposa s'aprecia una mica. I em pregunto perquè la gent no diu les coses que pensa, perquè preferim ser falsos i fem veure que tot va bé quan no és així. Només el mal que podria fer si fos sincera és el que m'impedeix ser-ho. I sense adonar-me'n passen els dies i d'aquí res torna la normalitat on no hauré de trobar a faltar a la meva filla en dies on la família es reuneix i falta ella perquè està amb el seu pare, on puc intuir que torno a tenir el control del meu dia a dia quan, fins allà on arriben els límits de la meva llibertat, sóc jo la que decideixo. I és que ja fa anys que les festes nadalenques no m'aporten res de bó, ja sigui per gent que ha mort i ja no està o per gent que ha marxat voluntàriament de la meva vida...i passen els anys i cada cop tinc més motius per desitjar que passin ràpid els dies de joia i felicitat que ens venen per la tele. No m'agraden les coses premeditades que no sorprenen...i...hi ha res més premeditat que el Nadal?


Feliç any a tots...tornem a començar, bé...de fet seguim a on estàvem no?



...

Farta, simplement farta

Farta d'estar trista, fa tant de temps que no estic bé que gairabé ja ni m'en recordo. Les falses promeses que he imaginat al meu mon de somnis, les mentides es claven al meu cor com punyals, la sinceritat sel·lectiva d'aquell que intenta sortir inmune d'una situació insalvable em maxaca cada dia com un martell clavant un clau a una fusta cada cop més feble. I penso que necessito un descans que m'he de donar jo mateixa, però que no sóc capaç, m'entesto en entendre quelcom que no té explicació, la única que té no la vull acceptar perquè simplement no me la puc creure, després de tot plegat...no, no me la puc creure. I la meva proposta de futur és estar sola, lluny dels tios que ultimament no paren de fer-me mal, de decebre'm...però sóc la Vane...i deu meu com em costa estar sola, que trista i desgraciada que em sento, quina sensació tan difícil per mi...una sensació que ja fa massa temps que m'espera, ja fa massa temps que hauria d'enfrontar-m'hi, i segurament ha arribat el moment de fer-ho perquè tinc l'absoluta seguretat de que no vull estar amb ningú, perquè em fa pànic tornar a sentir la sensació de fracàs que sento ara.

Cansada, estic tan cansada...

...

Te odio - Los Seis Días

Una canción que descubrí ayer viendo 105 TV, no conocía al grupo, pero me encantó...




...