Bones vacances a tots!!

M'esperen les platjes d'Eivissa i alguna escapadeta a Formentera...





Ens llegim al setembre.


Molts petons a tots!!!


...

Quien fuera

Algú m'ha fet recordar aquesta preciosa cançó de Silvio Rodriguez.

Aquí us la deixo.



estoy buscando una palabra
en el umbral de tu misterio
quien fuera ali baba
quien fuera el mitico simbad
quien fuera un poderoso sortilegio
quien fuera encantador.

estoy buscando una escafandra
al pie del mar de los delirios
quien fuera jackes cousteau
quien fuera nemo el capitan
quien fuera el batiscafo de tu abismo
quien fuera explorador.

corazon, corazon oscuro
corazon ,corazon con muros
corazon que se esconde
corazon que esta donde, corazon
corazon en fuga herido de dudas de amor

estoy buscando melodias
para tener como llamarte
quien fuera ruiseñor quien fuera lenon y mc cartney
siendo garay violeta chico barque
quien fuera tu trovador

corazon, corazon oscuro
corazon,corazon con muros
corazon que se esconde
corazon que esta donde el corazon
corazon en fuga herido de dudas de amor (corazon)

...

Llegir coses com aquesta és un regal

Això que penjo en aquesta nova entrada, pertany a un blog que he descobert fa poquet koticament.blogspot.com. Amb cada texte que llegeixo em porto una agradable sorpresa, aprenc...Aquest texte, amb el permís del seu autor, no puc deixar de compartir-ho amb tots els que em llegiu. Per mi es un autèntic regal. Que ho gaudiu.



Aprenent de mi mateix:


Jo: Tinc un clavell per tu.

Ex-Jo: On és?

Jo: On creus que és?

Ex-Jo: No ho sé, m’és igual. Dóna-me’l.

Jo: Agafa’l tu.

Ex-Jo: No puc, no el veig.

Jo: De vegades per veure-hi hem de tancar els ulls.

Ex-Jo: Ja els he tancat.

Jo: Què veus?

Ex-Jo: Res.

Jo: Per què?

Ex-Jo: Perquè he tancat els ulls.

Jo: D’acord, perdona. Què és el que fa que no vegis res?

Ex-Jo: L’obscuritat.

Jo: Molt bé, ja hi veus. I el clavell?

Ex-Jo: No hi és.

Jo: És que l’has de plantar, regar i estimar.

Ex-Jo: Com?

Jo: Segur que vols?

Ex-Jo: Sí.

Jo: Molt bé. Com estàs? Com et sents?

Ex-Jo: Estic trist!

Jo: Què és el que fa que estiguis trist?


Ex-Jo: Vull tenir amor i no en tinc.

Jo: Segur que vols amor? És el que desitges?

Ex-Jo: Sí.

Jo: Només això?

Ex-Jo: Sí.

Jo: Amor? Amor és una paraula, té, agafa-la jo te la dono:
AMOR
Ja la tens. Ara què?

Ex-Jo: No és això.

Jo: Què vols doncs?

Ex-Jo: Felicitat!!!

Jo: Vols FELICITAT. Molt bé, agafa-la, l’acabo d’escriure per tu. I ara què?

Ex-Jo: Ara res! El que vull és sentir-me bé.

Jo: Ah, d’acord, això és molt diferent. També puc ajudar-te a que t’ajudis.

Ex-Jo: Com?

Jo: Què t’agrada fer?

Ex-Jo: No ho sé.

Jo: Què no t’agrada fer?

Ex-Jo: Barallar-me amb la gent, odiar, tenir enveja, comparar-me amb els altres, pensar en diners, beure per oblidar... emborratxar-me amb el mal vi de la vida!!!

Jo: Molt bé. Pots començar a fer tot allò que no acabes de dir...

Ex-Jo: Podria...

Jo: No, no parlis, FES.

Ex-Jo: (?)

Jo: Fer és la millor forma de dir. Per què no et mous?

Ex-Jo: Perquè ja fa molt de temps que busco la recepta de la felicitat i no l’he trobat mai.

Jo: I què és el que fa que no la trobis?

Ex-Jo: Ningú m’ha sabut dir on buscar-la. Quin és el camí?

Jo: No hi ha camí cap a la felicitat, la felicitat és el camí... Et diré el meu secret: “No busquis, troba”.

Ex-Jo: A on?

Jo: En tu.

Ex-Jo: Com?

Jo: Trobar és un acte espontani, surt de nosaltres, de la nostra font creativa. Segueix la teva intuïció, l’instint. Actua i coneix-te.

Ex-Jo: Com puc començar?

Jo: Segueix els teus impulsos, porta els teus passos allà on van els teus pensaments. Troba allò que et meravella i això et durà cap a una altra cosa i una altra i una altra... sent les possibilitats i FES. Escolta’t, fes i trobaràs.

Ex-Jo: Posa’m un exemple per poder trobar “sentir-me bé”.

Jo: Dibuixa una flor.

Ex-Jo: Un clavell!!! Molt bé, un altre exemple.

Jo: Balla un vals.

Ex-Jo: No en sé.

Jo: Balla el teu vals.

Ex-Jo: Més.

Jo: Abraça a algú.

Ex-Jo: No hi ha ningú.

Jo: Abraça’t.

Ex-Jo: I ara què?

Jo: Ara canta, escriu, somriu, plora...

Ex-Jo: En aquest ordre?

Jo: En l’ordre que vulguis... flueix amb el que sents. Fes poesia.

Ex-Jo: No sóc poeta.

Jo: Un poeta no és un escriptor de sobretaula, sinó l’atleta creador. Un poeta no és aquell qui domina increïblement el lèxic i la gramàtica, sinó aquell qui expressa les seves emocions, sentiments, inquietuds... a través de l’escriptura, el dibuix, la música, el moviment... no hi ha fórmules per a la creativitat. Tots som artistes creadors de la nostra realitat. Tots som poetes. No hi ha víctimes, hi ha creadors.

Ex-Jo: Quina tonteria.

Jo: Si penses que és una tonteria, és una tonteria.

Ex-Jo: Tu què penses?

Jo: Jo penso que és útil i és útil.

Ex-Jo: Potser tens raó. Potser és útil però una mica tonteria.

Jo: No cal que pensis el que jo penso perquè no et serà útil. No vulguis ser com jo perquè això et conduirà cap a una mort en vida. Has de trobar allò que et distingeix dels altres per arribar a gaudir. Si et compares amb els altres, si vols ser com els altres et convertiràs en Zombie. La veritat és allò que és útil. Útil a cadascú tenint en compte els altres, no comparant-se. Has de pensar allò que tu vols de veritat, allò que tu sents des del teu interior perquè allò serà el que tu ets. Entra dins de l’aula del silenci i experimenta-ho. Escolta’t.

Ex-Jo: Això és molt dur.

Jo: És un esforç, però un esforç agradable. A la vida has d’estar sempre atent, però no en tensió. Pintar, dansar, cantar, interpretar, educar, escriure, viure... són esforços plaents. Hem de fer el que ens agrada i esforçar-nos.

Ex-Jo: ... bla bla bla bla...

Jo: No he dit això. El teu inconscient et fa sentir bla bla bla bla perquè vols evitar saber allò que et conduirà a tenir pensaments útils. Així evitaràs curar-te.

Ex-Jo: Curar-me de què?

Jo: De la por de deixar d’estar malalt per necessitat que els altres estiguin per tu. Que els altres t’aportin allò que tu vols, allò que necessites, allò que tu tens però no vols aconseguir per tu mateix.

Ex-Jo: Jo no estic malalt. Estic bé.

Jo: Tu vols estar bé, et vols curar, però no vols canviar. No vols acceptar que tots els teus mals i tots els teus bens són responsabilitat teva. Curar-te requereix un esforç, una perseverància, un camí d’honestedat personal, un canvi d’actitud; un perdre coses per trobar-ne de noves; un estar sol, passant moments durs per trobar-ne de bons. Tu no vols arriscar-te. Quan un pretén viure la vida baixant per les escales, no la viu. Arriba un moment en què cal llançar-se. La vida no està aquí per satisfer els desigs del primer mandrós que es presenti. La vida no et correspon sinó en la mesura en què t’entregues a ella i t’esforces en superar el teu egocentrisme.

Ex-Jo: Jo no sóc egocèntric.

Jo: Doncs deixa d’estar malalt. Si no canvies no evolucionaràs.

Ex-Jo: Què haig de fer per canviar?

Jo: Màgia. La màgia de la vida. Crea la realitat per tu mateix.

Ex-Jo: Com començo?

Jo: Treu-te les màscares i coneix-te a tu mateix.

Ex-Jo: OoOoOoOoOoOommmmmmmmmmmm

Jo: No, no cal que et passis el dia meditant perquè t’estancaràs de nou. Fes, segueix els teus impulsos. Equivoca’t. Fes, a poc a poc, dels teus errors encerts.

Ex-Jo: No m’agrada equivocar-me, jo vull tenir coneixement.

Jo: I què és l’home en busca del coneixement sinó, per definició, un ésser erràtic? Equivocar-se no és dolent, és bo. Has de veure els errors com a aprenentatges que et faran millor. Canvia les connotacions negatives de la paraula error. Equivocar-se és una font de coneixement.

Ex-Jo: Equivocar-se porta problemes.

Jo: No són problemes, són sorpreses que tenen solució. Són oportunitats per millorar. Per fer una truita has de trencar els ous.

Ex-Jo: Les meves truites de patates són perfectes, agraden a tothom.

Jo: Porten ceba?

Ex-Jo: No, la ceba fa plorar.

Jo: I què?

Ex-Jo: Plorar és dolent.

Jo: Plorar pot ser tan bo com la teva truita de patates. Diuen que el plor és el sabó de l'ànima, et neteja per dins.

Ex-Jo: Jo no vull plorar, vull ser estimat. Per això faig truites de patates sense ceba.

Jo: Tu vols agradar i ser reconegut però això mai pot ser un objectiu, és una conseqüència. Per no fallar als altres et falles a tu mateix. Això no deixa de ser por a que no t’estimin, a quedar-te sol.

Ex-Jo: Jo no estic sol.

Jo: Tu no saps estar sol, per això no t’escoltes... i en definitiva és això el que fa que, encara que no vulguis, t’equivoquis sense ser-ne conscient.

Ex-Jo: Jo sóc conscient.

Jo: Tu ets conscient d’allò que catalogues com a positiu, però evites allò que et pot fer canviar pensant-te que és negatiu. Fins que no siguis conscient dels teus errors no ho veuràs, no milloraràs. La gent amb baix nivell de consciència busca que algú li confirmi els seus valors. La gent amb alt nivell de consciència el que busca és que algú marqui els seus defectes per superar-los. L’evolució rau en detectar allò que es fa malament. Així, no t’equivoques, aprens.

Ex-Jo: Jo em vull superar, vull evolucionar.

Jo: Doncs deixa de fer d’advocat defensor i supera les teves excuses. Si tens les dificultats dins teu, per què busques la solució a fora? Fixa’t en la teva conducta: actues tal com filtres la realitat. T’explico: les persones tendim a buscar les mateixes causes als fets que ens succeeixen: hi ha causes internes (pròpies) o externes (no pròpies) i estables (creiem que no podem canviar) o inestables (podem canviar). Modifica els teus patrons d’atribució de causes que condicionen la teva conducta. Procura atribuir les conseqüències dels teus actes a causes internes i inestables, ja que fer-hi alguna cosa estarà al teu abast.

Ex-Jo: Així obtindré l’èxit?

Jo: Sí, i també el fracàs, però dependrà de tu i no de l’atzar.

Ex-Jo: Però és que jo vull fer les coses bé.

Jo: Veig que segueixes sense modificar els teus esquemes mentals! Es fa bé una cosa en la mida en què realitzant-la t’hi impliques honestament i ho dones tot. El resultat, doncs, serà només una conseqüència que podrà ser millorada a mida que tinguis més aprenentatges. El resultat no és l’objectiu que cal perseguir per fer bé una cosa. L’objectiu s’ha de centrar en l’acció, en com la duus a terme. Centra’t en el procés de creació, en el “com”. Implica’t en l’acció i no en el resultat, ja que, així, aquest està assegurat.

Ex-Jo: Assegurat?

Jo: No dubtis, comprèn i fes el primer pas amb la fe que sorgirà d’aquesta comprensió: el resultat final està assegurat (sigui quin sigui... sigui quan sigui). Si tens clara aquesta consigna no et boicotejaràs a tu mateix a l’hora de fer les coses. No et jutjaràs, ja que jutjar-se, a part, també implica haver-se comparat amb algú altre. Algú que no està en el teu mateix procés. Això ja t’ho he explicat i és un aprenentatge que cal que facis a l’hora de fer les coses. Tu ets tu. Personal i intransferible, únic. Si pretens fer allò que ha fet una altra persona estaràs condemnat al fracàs. Les teves característiques personals firmen les teves produccions, condicionen els resultats, per tant, aquests mai seran iguals que els d’algú altre.

Ex-Jo: Però sempre hi ha algú més intel·ligent!

Jo: Gardner deia que no hi ha una sola intel·ligència, n’hi ha 9!

Ex-Jo: Va!

Jo: Lingüística, Lògico-Matemàtica, Cinètico-Corporal, Musical, Espaial, Interpersonal, Intrapersonal, Naturalista i Espiritual. És a dir, que hi ha capacitats o habilitats distintes que ens permeten resoldre problemes, processar informacions i crear productes diferents a la vegada que les anem desenvolupant. La nostra combinació entre aquestes intel·ligències ens fa únics. Així doncs, et recomano que acceptis les teves característiques personals i que no et comparis. No tens elecció: cal que siguis tu mateix. La dificultat no resideix en ser el número U, sinó en ser Un mateix. Aleshores, no ho dubtis, seràs el número U.



Ex-Jo: Veig per on vas...

Jo: Doncs sigues conscient, escolta’t, actua i tingues present que l’aprenentatge no s’obtindrà sense la pràctica i en la pràctica hi haurà errors. Però, has de saber que l’error és la mare de l’èxit si somrius l’aprenentatge. Ja saps, pensament positiu. Així doncs: pots tenir allò que REALMENT vols.

Ex-Jo: “REALMENT”?

Jo: No t’enganyis. Busca el que vols de tot cor. Aleshores trobaràs que el que vols ser, ja ho ets.

Ex-Jo: ...gràcies...

Jo: Gràcies a tu jo també he après.

Ex-Jo: T’estimo.

Jo: No em sento estimat per tu.

Ex-Jo: I ara?

Jo: Ara sí, gràcies per abraçar-me.

Ex-Jo: Crec que ja veig el clavell.

Jo: Ja l’has trobat. Era dins teu. Tothom té el seu. No oblidis regar-lo.

Ex-Jo: Tu en saps molt.

Jo: Si ho sé fer no és perquè jo ho faci, és perquè faig que ho facis amb mi. Prova-ho tu amb algú altre.

Ex-Jo: Per què?

Jo: Perquè ara que veus el camí has d’aprendre a caminar-lo... i com que no estàs sol hauràs de compartir-lo amb els altres. No ho vegis com una competició, ni com un impediment. És una ajuda, un regal que ho fa tot més lleuger.

Ex-Jo: Si tu ho dius...

Jo: I tu què dius?

Ex-Jo: Que he vist el camí però que ja m’has tornat a tancar la porta!

Jo: Doncs, ara, obre-la tu mateix. La clau de la porta de la felicitat és:

“aprendre a pensar en els altres”

Ex-Jo: Buff... que difícil!

Jo: Poc fàcil.

Ex-Jo: Està bé, com començo?

Jo: No critiquis al teu veí.

Ex-Jo: I què li dic?

Jo: Ja ho saps.

...

Ex-Jo: Tinc un clavell per tu.



"de les lectures de Jodorowsky
i de les converses amb
Adrià Font,
Anna Serra,
Montse Mestre i
Rafa Vidal.
Gràcies per compartir passejades
en el camí del creixement."


Bernat Mestre


...

Indignación

Hace más o menos medio año que un hombre se aposentó en la puerta de la tienda donde trabajo y con un cartel se dedica a mendigar.
Con el paso de los días me ha ido explicando cosas que apenas entiendo, ya que su dominio del vocabulario castellano es realmente escaso, aunque se debe decir que el hombre se esfuerza en explicarse y mucho. Es de origen rumano, están aquí él y su mujer y van yendo y viniendo de su país, dependiendo de la caducidad de su permiso.
Tiene las piernas destrozadas de tanto tiempo que se pasa arrodillado a lo largo de la semana, su piel es morena y sus ojos expresan bondad. Cada mañana cuando llego me dice "Buenos días señora", cuando me voy hace lo mismo. Su mayor preocupación es que quiere trabajar y nadie le da esa oportunidad, a mi me pidió limpiar los cristales de la tienda, se acerca a cada camión que descarga material para preguntar. En Rumania tiene trabajo pero no le pagan, tiene hijos allí, no sé cuantos pues cuando le he preguntado no me ha entendido y me contesta otra cosa :), su mujer y él luchan cada día haga sol o llueva para poder llevar algo a su familia en cada viaje.

Es un buen hombre, de eso no hay duda. Mucha gente que pasa por aquí le ayuda con dinero, comida...

Lo malo, la parte cruda y fea es el resto de la gente que por desgracia son mayoría. Comentarios como que la culpa es del gobierno, que si no les dejaran pasar tendríamos el país en paz, que está lleno de inmigrantes y que le dan asco. Después están los clientes que entran en la tienda, y con una cara de asco que ya no pueden exagerar más, te preguntan qué hace aquí este mendigo? A lo que Laura responde que ya lo ha intentado echar y que luego vuelve, pero que realmente da mala imagen a la tienda. Estos clientes son los que luego despotrican de las chicas de servicio que tienen en sus casas, en la mayoría de los casos filipinas. Chicas que tienen trabajando sin contrato, con unos sueldos de mierda, a las que ni siquiera llaman por su nombre. Se limitan a decir "Ya enviaré a la filipina a buscar el pedido". Solo se me ocurre una palabra: Desgraciados.

Solo pienso que el día que se gire la tortilla, el día en que seamos nosotros los que tengamos que viajar a otros países a buscarnos la vida, que nos tengamos que separar de todo lo que ha representado nuestra vida desde que nacimos, que tengamos que dejar atrás gente a la que queremos, y todo porque no nos quede otro remedio, porque sea la única salvación para nosotros y nuestras familias...toda esta gente cruel, sin sentimientos, desgraciados y malas personas, encuentren el mismo trato que ellos dan a los que ahora vienen.

Qué mal repartido está el mundo, cuanto tiene que sufrir tantísima gente. Qué injusto es.

Trabajo en una tienda de cocinas donde la más normalita cuesta alrededor de 30.000 euros, la gente viene y las compra. Cuando entra y sale de la tienda pasa al lado de este hombre que no tiene donde caerse muerto. Eso si tiene mucha más dignidad y educación que toda la purria a la que tengo que aguantar cada día.


...

La realidad no ha superado a la ficción.

Estábamos esperando la ambulancia y pensé...mira que si viene un "ambulanciero" como el de Hospital central, ese tal Raúl...pero cuando llegó se bajaron de ella dos hombres cincuentones grandotes y rudos más propios de "Los Serrano"...y pensé que en este caso la realidad no había superado a la ficción. Llegamos al hospital y pensé...mira que si aparece un doctor como el de "Anatomía de Grey" ese tal Derek Shepherd...pero tampoco, en su lugar apareció una doctora muy amable por cierto, pero evidentemente..nada que ver.

Así que pensé que la vida real sigue siendo más anodina que la ficción y que por eso nos enganchamos, al menos yo, a las series de ficción en las que todo se ve de otro color.

Después de cuatro días en el hospital, donde mi aspecto era cada vez peor, me di cuenta de que era mejor que no hubiera aparecido ningún Raúl ni ningún Dr. Shepherd, ya que con el cansancio que llevaba me habrían pasado totalmente desapercibidos...o no. :)

Mi abuelita ya está en casa...que bien. :)


Besos!!!


....

Pensar, pensar, pensar...

...He cabilao mucho: pensar, pensar, pensar.
Y tó por culpa de tanta gente que me da tanta pena
Que buscan problemas en cualquier tema, y me marean,
Me despistan, me bloquean
Me envuelven en un rollo que ya no hay quién se lo crea.
No me dejo caer, ni me dejo pisar,
Tengo el alma espavilá de tanta tontería escuchá.

Pastora.


...

Bruce...Barcelona 2008

Mi canción favorita...The river



Más de 70.000 personas



Inmejorable compañía :)


...